Aquest és el primer poema del llibre, el que inicia el llibre, i no pas el que més m'agrada pel meu gust, però si al que li tinc més apreci, doncs inicià el llibre.
I
La flor i l'arbre que somia muntanyes
Volà de prat en prat,
cercant el jardí dels capvespres.
Fins que el mateix vent que la robà,
la deixà suaument oblidada
sobre un melic de fang i pedres.
No buscà la pluja, sinó que
fou la pluja qui la buscà a ella.
I la trobà i regà tots els matins,
amb l'aigua de l'eixuta bellesa;
tant escassa, però generosa amb ella.
Li sortí la primera arrel,
la que la uní a una terra
que l'alimentà amb el nèctar
dels millors préssecs blaus;
madurats dins d'un temple.
Dins del ventre impacient,
va anar creixent sense presses.
Tot al seu voltant restà quiet,
esperant que es descargolés
del seu cabdell amb sorpresa.
Dues fulles trencaren la terra,
per alçar-se entre el desert d'herbes.
I del capdamunt de la tija n'aparegué una flor:
la flor més bonica que han vist mai aquests ulls,
que porto enganxats al damunt de l’escorça seca.
Fou llavor, flor i ara és dona.
Jo vaig ser home, i ara sóc l'arbre que somia muntanyes.
Qui sap si amb la seva companyia podria jo mai trobar-les.
