RSS2.0

Poema I La flor i l'arbre que somia muntanyes

dimarts, 5 d’agost de 2008
















Aquest és el primer poema del llibre, el que inicia el llibre, i no pas el que més m'agrada pel meu gust, però si al que li tinc més apreci, doncs inicià el llibre.


I

La flor i l'arbre que somia muntanyes

Volà de prat en prat,

cercant el jardí dels capvespres.

Fins que el mateix vent que la robà,

la deixà suaument oblidada

sobre un melic de fang i pedres.


No buscà la pluja, sinó que

fou la pluja qui la buscà a ella.

I la trobà i regà tots els matins,

amb l'aigua de l'eixuta bellesa;

tant escassa, però generosa amb ella.


Li sortí la primera arrel,

la que la uní a una terra

que l'alimentà amb el nèctar

dels millors préssecs blaus;

madurats dins d'un temple.


Dins del ventre impacient,

va anar creixent sense presses.

Tot al seu voltant restà quiet,

esperant que es descargolés

del seu cabdell amb sorpresa.


Dues fulles trencaren la terra,

per alçar-se entre el desert d'herbes.

I del capdamunt de la tija n'aparegué una flor:

la flor més bonica que han vist mai aquests ulls,

que porto enganxats al damunt de l’escorça seca.


Fou llavor, flor i ara és dona.

Jo vaig ser home, i ara sóc l'arbre que somia muntanyes.

Qui sap si amb la seva companyia podria jo mai trobar-les.


Tots els drets reservats

ISBN: 978-84-934650-9-4

Dipòsit legal: BH-21006-2008 U.E.

Imprès a Espanya


Sobre Lila Amada i el seu encontre casual

dimecres, 23 de juliol de 2008



Uns tres mesos després d'haver publicat el llibre, encara queden petits detalls no molt clars i dits; el llibre realment està escrit cap a una persona física, cap a un amor d'adolescència, cap al primer amor (segurament), però no va ser escrit per mer art de redeseducció, ni de plaitesia, sinó per fer brotar de dins meu belles paraules, ser capaç d'escriure al amor, art difícil, tot i que molt habitualment probat.
Després d'haver-lo escrit, per a qui en tingui dubtes, li corruboro, escriure a l'amor és realment difícil, resulta molt més fàcil escriure al pas del temps, a la infantesa, a la mort, a la pròpia mare... Llegint Lila Amada, o rellegint-lo, sento nostàlgia francament, perquè crec, i continuaré creient que és un llibre bonic, amorós, i jovenil, tot i que no infantil. Li trobaré talment cent un defectes, i fins i tot a vegades penso "com he publicat aquest llibre!", però l'estimo, com s'estima a un fill, a un pare.
Però parlar del llibre em resulta costós, realment costós, perquè té moltes veritats ocultes, perquè va ser escrit en un moment difícil de la meva vida, i perquè sortia d'un altre moment encara molt més difícil, i perquè certes veritats del llibre no poden ser contades.
Jo estimava aquella noia quan el vaig escriure? És una bona pregunta. Jo n'estava enamorat platònicament, o reenamorat. Com qui veu aquella casa en la que va viure de jove, que sap que ja té nou inquil·lí, i que ni vol ni pot tornar-hi a viure, però se'n enamora platònicament, pensant "que bonica aquella casa on vaig viure", i pensant potser "perquè la vaig abandonar?"... Però sincerament, era una necessitat profunda, vital, d'afarrar-me a un projecte com el del llibre, que em va donar un motiu vital agradable durant un període d'un any, i perquè volia versar a l'amor, a la part agradable de la vida.
Però com no, la nostra part inconfosible, la nostra essència qui sap, sempre ho impregna tot, i el llibre està totalment impregnat de mi. L'amor, aquell amor al que jo vaig cantar, era vist com quelcom llunyà, perdut, fora de la meva realitat, no palpable, no trobable, i gairabé infernós; no és un infern estimar però no poder fer real (no consumar, sinó portar a l'esfera real) un amor, una persona, una dona?
L'altre dia, en el meu santuari, o un dels meus santuaris, vaig veure casualment a "Lila Amada" amb la seva parella, jo baixava per unes escales, i a causa de la calor, i que sóc de poc menjar, em trobava dèbil; però de sobte els meus ulls van creuar-se amb els seus per un instant, sis mesos després (com a mínim) del darrer cop en que l'havia vist per última vegada. Vaig somriure per dins, i em vaig dir "noia, tens un llibre de poesia dedicat a tu a les llibreries i ni ho saps, i segurament no ho sabràs mai".
Però vaig quedar content amb la trobada, els seus ulls no em van mirar amb fredor, ni amb indiferència; segurament tant ella com jo, sabem que compartim molts secrets, molts primers petons, moltes coses que mai han passat. El seu pitjor premi, per mi, seria la total indiferència.
Mal ella és passat, i el passat ja no forma part del meu ara, i com em va dir que ara estimo, el passat és un gran drama.

Lila Amada

dissabte, 5 de juliol de 2008











Lila Amada, més que ser una declaració d´amor, és un cant a l´art d´enamorar-se. No s´escriu per capturar el cor de ningú, més que el de qui l´escriu i el de qui el llegeix. Tot a partir d´un amor cert, d´un enamorament terrible i amagat dins de l´autor durant anys, en escriure´l sent més la necessitat d´escriure a allò que sent, que a aquella a qui estima.


Com l´enamorament mateix, i com el record de l´enamorament mateix, Lila Amada a vegades és dolç, altres romàntic, altres tràgic, i altres malenconiós. Aquest enamorament o retrobament amb l´amor, té inici, etapes, i final, com un fidel reflex del que és l´amor en moltes ocasions. Vol fer sentir amor per dins d´aquells que sentin amor, i solitud per dins dels que sentin solitud.

Bé, aquest és el meu primer llibre publicat, i és sense dubtes una barreja de sensacions estranyes. Per un cantó, el fet de fer-se públic una part de la meva vida, un any, que tinc bastant endarrera, ja que ara procuro mirar endavant, i per altra banda, el fet de que clar, qui publica en part ja és escriptor, doncs enlloc el donen el títol d'escriptor; per un altre cantó he de dir, que jo almenys no me'n sento molt d'escriptor, perquè crec que encara estic lluny d'escriure molt bé, però bé, potser és el meu etern perfeccionisme, el que em fa tenir aquesta sensació... Si les coses en mi no són perfectes no són... Quina mala manera de veure'm a mi mateix.

És però una gran il·lusió, estar a la "venta", que em llegeixin, i que a la botiga, al banc, pel carrer, etc. Em diguin que han comprat el llibre i que opinin, una gran experiència, sense dubtes!

Espero, que algun dia caigui a les vostres mans!

Àlex
"Lila Amada"
Alexandre Moreno i Navarro
Edita: La Patumaire Edicions