Sobre Lila Amada i el seu encontre casual

Uns tres mesos després d'haver publicat el llibre, encara queden petits detalls no molt clars i dits; el llibre realment està escrit cap a una persona física, cap a un amor d'adolescència, cap al primer amor (segurament), però no va ser escrit per mer art de redeseducció, ni de plaitesia, sinó per fer brotar de dins meu belles paraules, ser capaç d'escriure al amor, art difícil, tot i que molt habitualment probat.

Després d'haver-lo escrit, per a qui en tingui dubtes, li corruboro, escriure a l'amor és realment difícil, resulta molt més fàcil escriure al pas del temps, a la infantesa, a la mort, a la pròpia mare... Llegint Lila Amada, o rellegint-lo, sento nostàlgia francament, perquè crec, i continuaré creient que és un llibre bonic, amorós, i jovenil, tot i que no infantil. Li trobaré talment cent un defectes, i fins i tot a vegades penso "com he publicat aquest llibre!", però l'estimo, com s'estima a un fill, a un pare.

Però parlar del llibre em resulta costós, realment costós, perquè té moltes veritats ocultes, perquè va ser escrit en un moment difícil de la meva vida, i perquè sortia d'un altre moment encara molt més difícil, i perquè certes veritats del llibre no poden ser contades.

Jo estimava aquella noia quan el vaig escriure? És una bona pregunta. Jo n'estava enamorat platònicament, o reenamorat. Com qui veu aquella casa en la que va viure de jove, que sap que ja té nou inquil·lí, i que ni vol ni pot tornar-hi a viure, però se'n enamora platònicament, pensant "que bonica aquella casa on vaig viure", i pensant potser "perquè la vaig abandonar?"... Però sincerament, era una necessitat profunda, vital, d'afarrar-me a un projecte com el del llibre, que em va donar un motiu vital agradable durant un període d'un any, i perquè volia versar a l'amor, a la part agradable de la vida.

Però com no, la nostra part inconfosible, la nostra essència qui sap, sempre ho impregna tot, i el llibre està totalment impregnat de mi. L'amor, aquell amor al que jo vaig cantar, era vist com quelcom llunyà, perdut, fora de la meva realitat, no palpable, no trobable, i gairabé infernós; no és un infern estimar però no poder fer real (no consumar, sinó portar a l'esfera real) un amor, una persona, una dona?

L'altre dia, en el meu santuari, o un dels meus santuaris, vaig veure casualment a "Lila Amada" amb la seva parella, jo baixava per unes escales, i a causa de la calor, i que sóc de poc menjar, em trobava dèbil; però de sobte els meus ulls van creuar-se amb els seus per un instant, sis mesos després (com a mínim) del darrer cop en que l'havia vist per última vegada. Vaig somriure per dins, i em vaig dir "noia, tens un llibre de poesia dedicat a tu a les llibreries i ni ho saps, i segurament no ho sabràs mai".

Però vaig quedar content amb la trobada, els seus ulls no em van mirar amb fredor, ni amb indiferència; segurament tant ella com jo, sabem que compartim molts secrets, molts primers petons, moltes coses que mai han passat. El seu pitjor premi, per mi, seria la total indiferència.

Mal ella és passat, i el passat ja no forma part del meu ara, i com em va dir que ara estimo, el passat és un gran drama.